Jo en tinc set

Sóc de cua llarga, no molt peluda, i d'uns bigots que no em vull depilar. Els meus ulls desequilibren a qui m'observa... tan grossos, verds, freds però expressius. Tinc fam i set, tinc son i marxa; m'evaporo en la nit fosca des d'alguna balconada. I tot és tan sumament fàcil...

Estimo uns quants pocs, però molt vertaderament. Res d'interessos; tinc sentiments. Res de falsetat; no és ma filosofia. Res d'abundància; prefereixo pocs i bons. M'entrego, els visito i quan els trobo a faltar, miolo trista. Al meu pas, tants i tants moixos queden enrere, tants i tants que m'ensumen amb desig mentre jo, indiferent, segueixo fermament endavant. Tot és fàcil.

Però sóc moixa solitària, i decidida m'aventuro a caminar al tempo d'algun ésser viu que s'atreveixi a compartir llargues jornades amb mi, la meva cua llarga i els meus bigots. No vull moixos, ara no; em semblen tots germans i fills del mateix pare i Sant Patró. No és fàcil, això no; no és fàcil trobar-te.

Vaig de teula en teula, de cel en cel, sense pressa però sense pausa... pacient i elegant; sóc una moixa. I visc en un moix-univers on tinc tantes vides, que saltaré de teulada en teulada buscan-te, caient-me, i buscan-te de nou... elegant, pacient, viva. Ho faré fins trobar-te i, amb ungles o sense, entrenaré dia i nit en els rocòdroms d'arreu del món per tenir suficients forces i arribar a tots els racons que existeixen.

Potser t'has amagat bé, picaró, però res no és impossible per mi; jo sempre lluito.
Perquè la vida és un risc que he de córrer.
I jo, per sort, en tinc set.

Estimada Barcelona

Pedalejo arreu de Barcelona i la meva pell, sensible al vent que la meva velocitat crea, m’ho agraeix fermament. M’envaeix un no sé què que m’inunda els ulls entre múltiples individus a la Plaça Catalunya. Però al mateix temps, m’omplo de valor – i pedalejo amb més ànsia -, inflo el pit i aleno mentre baixo, de pressa, la via Laietana. I arribo a terreny desconegut: sóc al Passeig d’Isabel II – “bonic”, penso -, i tot seguit a la Plaça del Palau, els grans arbres de la qual em fascinen en aquesta tardor que aviat s’esvairà. Però jo busco la costa amb passió i incertesa; des que sóc aquí no he volgut ser valenta, ni una mica, i comprovar com responc davant ella.

De cop i volta, diviso el port en la llunyania i el meu somriure s’engrandeix quan, al començament del Passeig Marítim, llegeixo en el terra el nom dels quatre grans vents – i entre ells, Tramuntana -. I exploro carrers, escolto la ciutat a què m’abandono, enyoro els silencis trencadors d’algun mirar... i, a poc a poc, dibuixo un mapa mental de la ciutat comtal, que és plena de fums, arbres, places...i molts desconeguts encara.

A la fi sóc a la Barceloneta. M’apropo el màxim a la sorra i veig un seguit de castells i figures instal·lats en ella. Vull pensar que la platja m’esperava, justament avui, per tenir aquest gest tan amable i commoure’m. Respiro, m’alimento de l’aire, del rodar de la meva bicicleta, de l’energia que, tot plegat, desprèn. Aparco, baixo, impacient, m’aproximo al mar amb delicadesa i por... i és un camí suficientment llarg com per emocionar-me una mica més.

He arribat – “sana i salva”, penso- i he tancat els ulls per gaudir de les onades, tan suaus a les meves oïdes, tan dolces a la meva harmonia... tranquil·les, sòbries, que compensen ma joventut. Però, en obrir-los, he odiat la immensitat de tota aquella aigua perquè m’ha enfonsat entre la sorra, fent-me víctima d’una gran petitesa. No sóc ningú. Ni tan sols sóc capaç de distingir el mar del cel en aquest horitzó que se’m presenta, i gairebé no m’havia adonat que a la meva vora hi havia uns pescadors de costa que es barrejaven amb la foscor, feliços. A la meva dreta, i a l’esquerra: més immensitat dolorosa. Al meu darrera: només edificis provinents d’un món arbitrari i buit de sensacions. Al meu davant: totes les respostes, les meves veritats més ocultes... l’aigua que ve i va – com jo mateixa-, constant i inconstant. Jo sempre tan contradictòria...

Sento que sóc afortunada d’anar contra el món i no amb ell, i alhora intentar encaixar en un sistema que no m’agrada per poder trobar, de tant en tant, llocs on escapar-me i menysprear amb tolerància tot allò que, al meu parèixer, podria canviar. Tinc sort, també, de córrer per un riu ple d’aigua, viu, on vaig trobant-me peixets que també busquen el mar. D’ells aprenc tantes i tantes coses... tants horitzons nous, tantes formes de veure-ho, tanta música desconeguda, filosofies més enllà d’una conversa banal... Són companys de travessa meravellosos, únics, irrepetibles. I canvien, flueixen, se’n van i tornen, i potser agafen algun altre riu afluent i em deixen amb nous companys per descobrir... Però, molt sovint, m’agrada asseure’m sola, escoltar-me sense por, i reflexionar. I no només voler canviar el món, sinó també a mi mateixa.

Avui, un dia d’expedició turística i emotiva, vull el mar barceloní – malgrat no sigui com el que jo solia devorar amb la mirada - i la calma per pensar. I aquí estic: sota una tènue farola silenciosa que il·lumina el passeig, ple de bicicletes, vianants i patinadors curiosos, amb aquest full ple de tinta.

Nova amiga, maca Barcelona, començo a estimar-te... començo a perdre’m en els teus encants, a descobrir el teu aroma, a construir-me en el teu mar... Estimada Barcelona.

Mierdamundo

Sigo aquí, immersa en una ciudad que no es la mía debido al capricho de algunos. ¡Qué gran país!¡Qué gran democracia! Empiezo a plantearme seriamente si lo que falla es el sistema o más bien los tan grandes y buenos valores que la sociedad ha ido estableciendo como norma permanente. Humanidad, respeto, empatía... conceptos desconocidos para numerosísimas personas de este estado, y del vecino, y del mundo entero.

Este mundo se va a la mierda. Se me ocurren maneras de salvarlo pero ¿acaso no es cosa de todos, del colectivo al que pertenecemos? ¿No es un deber mundial avanzar hacia algo mejor? Se cree que se está avanzando y que, al parecer, "algo mejor" son unos cuantos fajos de billetes de quinientos, rotos y desteñidos... Sí. En efecto, el dinero mueve el mundo. Qué patético. ¿No podrían hacerlo el amor, la libertad y el sentido común?

Utopías de una joven alma romántica; inútil hablar más.

Diumenge

És diumenge.
M'agradaria sortir d'aquesta habitació però el meu jo intern em demana enclaustrament un cop per setmana. Potser em demana una lectura tranquil·la, potser uns quants acords, migdiades per somiar, o inspirar-me mirant els núvols i el reflex del sol sobre els cotxes que corren sota el meu balcó. Però el meu altre jo em demana agafar bicicleta i recórrer Barcelona buscant parcs, onades atractives i racons solitaris per perdre'm en la profunditat del silenci. També em suggereix patxanga, rumba, músics de carrer... Complicada vida d'estudiant.

Tinc suficients hores per abarcar-ho tot? És possible repartir els meus múltiples impulsos en una sola tarda? Aquí està la gràcia, l'intent.
Molts diumenges perduts, o guanyats -depèn de com es miri-.

Mariarmonía

Tinc les finestres obertes. Sento el soroll dels carrers: cotxes, veus, algunes motos…mai el silenci. Per això, em regalo el silenci que em fa feliç: escolto bones cançons i gaudeixo de les sensacions que em transmeten, malgrat no siguin sempre agradables… Però és possible tanta harmonia? Sentir-se tan bé i malament, tan feliç i tota sola, tan independent i melangiosa? És pur equilibri; és una barreja simple i lícita que habita dins meu i em dóna moments de reflexió interna i absoluta.

Els carrers de Barcelona són plens però alhora buits, la ciutat s’obre dia rere dia per poder-la visitar però... on puc trobar els meus petits llocs íntims? On estan els meus hàbits més feliços? Els he deixat enrere, en una illa meravellosa amb amics que no sé si m’esperen impacients. Avui se’m fa difícil entendre on, qui, què, per què i com; és tot un misteri. Haver de començar de zero, lluny del meu passat i d’uns cors que m’han alçat, m’excita i deprimeix. És com un 2x1 al supermercat: paguem la felicitat i també ens emportem la caducitat del segon producte, que de tant en tant veiem abandonat en el rebost i ens recorda que l’estúpida oferta ens va enganyar.

I sospiro alegrement per obrir-me a una nova vida, a nous espais d’intimitat, a noves convivències, a nous horaris, a nous carrers, a nous busos, a noves masses de gent, a noves parts del cos que no sabia que existien, a noves emocions, a nous amics, a un nou cel no tan blau... però sóc una nena entre edificis, perduda, i sense sobre qui plorar en les dificultats. Em sento lluny.

Sensació estranyíssima, de debò. La meva alegria és inexplicable, però és que m'he trobat en un llac on les pedres no tenien res a dir i les llàgrimes eren l’únic llenguatge… És tanta tensió, tant perfeccionisme, tan poquíssim marge d’errada, tanta sociabilització, tanta novetat… tanta tensió. Massa coses noves.
Qui diria que la música em desperta tant d'aquest somni?
Esto es Mariarmonía...

D'avions i maletes

Estava asseguda al seient 7A d'un avió amb destí Barcelona. Les hostesses de vol van fer la feina que les pertocava i, amb la senyal del comandant, l'avió començà a volar. La jove estudiant admirava els seus estimats paisatges per "darrer cop" abans de posar els peus a la Ciutat Comtal: els arbres, la Serra de Tramuntana, les costes blaves i lluminoses, les carreteres, els petits vaixells... com estimava Mallorca.

De cop, després de llegir una estona un llibre que gairebé tothom li recomanava, la seva atenció es va centrar en el cel... oh! el cel, com la fascinava! Intentava desxifrar, sense èxit, l'horitzó que el dividia de la mar, que aquell capvespre era com una tela arrugada de color gris. Però el Sol l'enlluernava, i sentia la claror en els seus ulls verds malgrat els tanqués, així que reprengué la lectura.

Quan tornà a mirar per la finestreta, els núvols definien un estol de conills, serps, ànecs, cavalls...així com una serralada de cotó de sucre, molt apetitosa a la seva vista, molt dolça al seu gust, molt suau al seu tacte, silenciosa a les oïdes. I travessà els núvols dins aquell ocell, feliç com unes Pasqües i insconscient de la seva nova vida.

La maleta pesava uns 17 kilos i, a més, duia el portàtil, el llibre, la desuadora i la bossa de mà. Tota una estampa. Valenta, anà cap a l'autobús que la duria fins a Plaça Universitat i pagà el seu bitllet. S'assegué -quin avorriment, pensà- i tragué el llibre per passar el temps en un altre món.

Era tot preciós i els arbres de Gran Via li encantaven -sempre ho deia-, així que contenta es dirigí cap el seu nou dormitori, si més no, la seva casa. I en arribar va deixar la maleta... i pensà que aquell petit balcó era la seva salvació; llum i aire fresc.

Senyora Por, no me'n fas.

Potser ens passen pel cap mil bogeries i "absurds" que automàticament refusem per la seva poca pràctica o pel futur que ens podria venir. Per por, en definitiva. Però... por a què? A perdre tota una vida recercant les nostres vertaderes regles morals i sentint que no pertanyen a les establertes per un sistema tan mal construït? A fer coses insignificants als ulls dels demés? ... A què?

Deixem la por en un calaix, amb pany, i enfonsem la clau entre les ones d'algun oceà llunyà; és menys pràctic, però més idíl·lic i excitant. Perquè recercar la nostra moral mitjançant els actes és una manera d'entendre qui som i quin és el nostre paper entre tants personatges en un espectacle fet pels que tenen poder, un show superficial i racional. Matem la por, perquè fer coses aparentment insignificants ens pot fer creure que podem canviar-ho tot, perquè viure és un conjunt d'esperances que ens retornen l'alè quan tanquem els ulls i somniem que són úniques. Perquè les il·lusions, siguin o no un camí cap al futur més encertat, ens regalen alegria, força i felicitat. I sí, potser després sigui tot un fracàs, però més val sentir el bateg d'un cor que arribar a creure que som espectadors d'una obra que no hem escrit nosaltres.

Així doncs, malgrat la poca originalitat del tema, és inevitable: no puc negar-me al Carpe Diem; podríem morir demà - qui sap - ... per què no pujar-se a tots els trens? Ja veurem a quin continent ens duen els ferrocarrils del desig, ja veurem quin paper ens dóna la vida... però més endavant; ara més val que gaudim de l'oportunisme, de l'espontaneïtat i de les bogeries gratuïtes que amb tanta il·lusió fem.

Honrem el gran tòpic; visquem cada moment.