Senyora Por, no me'n fas.

Potser ens passen pel cap mil bogeries i "absurds" que automàticament refusem per la seva poca pràctica o pel futur que ens podria venir. Per por, en definitiva. Però... por a què? A perdre tota una vida recercant les nostres vertaderes regles morals i sentint que no pertanyen a les establertes per un sistema tan mal construït? A fer coses insignificants als ulls dels demés? ... A què?

Deixem la por en un calaix, amb pany, i enfonsem la clau entre les ones d'algun oceà llunyà; és menys pràctic, però més idíl·lic i excitant. Perquè recercar la nostra moral mitjançant els actes és una manera d'entendre qui som i quin és el nostre paper entre tants personatges en un espectacle fet pels que tenen poder, un show superficial i racional. Matem la por, perquè fer coses aparentment insignificants ens pot fer creure que podem canviar-ho tot, perquè viure és un conjunt d'esperances que ens retornen l'alè quan tanquem els ulls i somniem que són úniques. Perquè les il·lusions, siguin o no un camí cap al futur més encertat, ens regalen alegria, força i felicitat. I sí, potser després sigui tot un fracàs, però més val sentir el bateg d'un cor que arribar a creure que som espectadors d'una obra que no hem escrit nosaltres.

Així doncs, malgrat la poca originalitat del tema, és inevitable: no puc negar-me al Carpe Diem; podríem morir demà - qui sap - ... per què no pujar-se a tots els trens? Ja veurem a quin continent ens duen els ferrocarrils del desig, ja veurem quin paper ens dóna la vida... però més endavant; ara més val que gaudim de l'oportunisme, de l'espontaneïtat i de les bogeries gratuïtes que amb tanta il·lusió fem.

Honrem el gran tòpic; visquem cada moment.

Plou

Plou.
I no m'agrada.
No és per queixar-me dels desitjos de l'univers ni molt menys, però no m'agrada la pluja. No m'agrada haver de parar atenció en quines sabates calço o en si duc o no paraigües. Tampoc no m'agrada haver de rebre aigua per tots costats malgrat la protecció que, suposadament, l'ombrel·la m'ofereix. I menys m'agrada que la pluja aturi la meva activitat, que activi la poca mandra que em queda al cos i la multipliqui per cent, ni tampoc que el cel, que tant m'enamora, sigui avui de color gris.

Inevitablement la pluja m'ennegreix, m'ofusca, em baixa a la Terra i inunda moltes il·lusions que amb un bon solet passen per alt. És com si el mal temps també fos dedins meu, com si el cel i jo estéssim connectats... I hauré de fer-me a la idea, preparar-me per la guerra interior i cercar vacunes d'immunitat; m'espera encara molt abans que arribi el meu estimat astre, el Sol.

Egos

EGOS i jo ens vam conèixer al Teatre de Calvià (no sé quant de temps enrere) amb la seva primera i magnífica obra adaptada, Ruddigore o la nissaga maleïda, originalment dels pares del musical: Gilbert i Sullivan. Em vaig quedar bocabadada quan va començar la funció i vaig observar que era una jove i minúscula companyia que s'havia il·luminat per sí mateixa en tots els camps; llums, caracterització, vestuari, música, guió, escenografia... Em van encantar. El seu tarannà gòtic i divertit em va enamorar i, sobretot, els actors i la musicalitat que desprenien.

Potser adoro aquesta companyia perquè és un gran exemple d'esforç, qualitat, sentiment de conjunt i autosuficiència: perfectament allunyada de la comercialitat en què han caigut molts dels musicals d'avui en dia, la qual cosa demostra que encara hi ha gent que estima l'art en sí mateix, amb totes les seves dificultats i els seus moments d'única recompensa.

I és que no puc aturar d'escoltar cançons del seu nou musical; La casa sota la sorra; el meu dia d'avui s'ha reduït bàsicament a això: escoltar una vegada rere l'altra allò que el meu estimat youtube em permet.

I necessito destacar per damunt de tot la seva sonoritat harmònica, els seus gags, la seva presència a l'escenari. M'il·luminen perquè són un clar model a seguir, un dels impulsos que m'han ubicat en el teatre musical, ídols en gran mesura... genis al nivell del Teatre Nacional de Catalunya.

Qui sap si, com ells, sortiré de l'Institut del Teatre amb una petita companyia que anirà fent-se un lloc en el panorama artístic gràcies a la seva tenacitat, el seu treball constant i la seva indubtable qualitat interpretativa? Qui sap si l'esplendor de la sort em vendrà a l'encontre?

No hi ha res més gratuït que un somni, res més excitant que la incertesa.
Gràcies EGOS, per fer de mi una ingènua il·lusionada.