Egos

EGOS i jo ens vam conèixer al Teatre de Calvià (no sé quant de temps enrere) amb la seva primera i magnífica obra adaptada, Ruddigore o la nissaga maleïda, originalment dels pares del musical: Gilbert i Sullivan. Em vaig quedar bocabadada quan va començar la funció i vaig observar que era una jove i minúscula companyia que s'havia il·luminat per sí mateixa en tots els camps; llums, caracterització, vestuari, música, guió, escenografia... Em van encantar. El seu tarannà gòtic i divertit em va enamorar i, sobretot, els actors i la musicalitat que desprenien.

Potser adoro aquesta companyia perquè és un gran exemple d'esforç, qualitat, sentiment de conjunt i autosuficiència: perfectament allunyada de la comercialitat en què han caigut molts dels musicals d'avui en dia, la qual cosa demostra que encara hi ha gent que estima l'art en sí mateix, amb totes les seves dificultats i els seus moments d'única recompensa.

I és que no puc aturar d'escoltar cançons del seu nou musical; La casa sota la sorra; el meu dia d'avui s'ha reduït bàsicament a això: escoltar una vegada rere l'altra allò que el meu estimat youtube em permet.

I necessito destacar per damunt de tot la seva sonoritat harmònica, els seus gags, la seva presència a l'escenari. M'il·luminen perquè són un clar model a seguir, un dels impulsos que m'han ubicat en el teatre musical, ídols en gran mesura... genis al nivell del Teatre Nacional de Catalunya.

Qui sap si, com ells, sortiré de l'Institut del Teatre amb una petita companyia que anirà fent-se un lloc en el panorama artístic gràcies a la seva tenacitat, el seu treball constant i la seva indubtable qualitat interpretativa? Qui sap si l'esplendor de la sort em vendrà a l'encontre?

No hi ha res més gratuït que un somni, res més excitant que la incertesa.
Gràcies EGOS, per fer de mi una ingènua il·lusionada.