Mariarmonía

Tinc les finestres obertes. Sento el soroll dels carrers: cotxes, veus, algunes motos…mai el silenci. Per això, em regalo el silenci que em fa feliç: escolto bones cançons i gaudeixo de les sensacions que em transmeten, malgrat no siguin sempre agradables… Però és possible tanta harmonia? Sentir-se tan bé i malament, tan feliç i tota sola, tan independent i melangiosa? És pur equilibri; és una barreja simple i lícita que habita dins meu i em dóna moments de reflexió interna i absoluta.

Els carrers de Barcelona són plens però alhora buits, la ciutat s’obre dia rere dia per poder-la visitar però... on puc trobar els meus petits llocs íntims? On estan els meus hàbits més feliços? Els he deixat enrere, en una illa meravellosa amb amics que no sé si m’esperen impacients. Avui se’m fa difícil entendre on, qui, què, per què i com; és tot un misteri. Haver de començar de zero, lluny del meu passat i d’uns cors que m’han alçat, m’excita i deprimeix. És com un 2x1 al supermercat: paguem la felicitat i també ens emportem la caducitat del segon producte, que de tant en tant veiem abandonat en el rebost i ens recorda que l’estúpida oferta ens va enganyar.

I sospiro alegrement per obrir-me a una nova vida, a nous espais d’intimitat, a noves convivències, a nous horaris, a nous carrers, a nous busos, a noves masses de gent, a noves parts del cos que no sabia que existien, a noves emocions, a nous amics, a un nou cel no tan blau... però sóc una nena entre edificis, perduda, i sense sobre qui plorar en les dificultats. Em sento lluny.

Sensació estranyíssima, de debò. La meva alegria és inexplicable, però és que m'he trobat en un llac on les pedres no tenien res a dir i les llàgrimes eren l’únic llenguatge… És tanta tensió, tant perfeccionisme, tan poquíssim marge d’errada, tanta sociabilització, tanta novetat… tanta tensió. Massa coses noves.
Qui diria que la música em desperta tant d'aquest somni?
Esto es Mariarmonía...

D'avions i maletes

Estava asseguda al seient 7A d'un avió amb destí Barcelona. Les hostesses de vol van fer la feina que les pertocava i, amb la senyal del comandant, l'avió començà a volar. La jove estudiant admirava els seus estimats paisatges per "darrer cop" abans de posar els peus a la Ciutat Comtal: els arbres, la Serra de Tramuntana, les costes blaves i lluminoses, les carreteres, els petits vaixells... com estimava Mallorca.

De cop, després de llegir una estona un llibre que gairebé tothom li recomanava, la seva atenció es va centrar en el cel... oh! el cel, com la fascinava! Intentava desxifrar, sense èxit, l'horitzó que el dividia de la mar, que aquell capvespre era com una tela arrugada de color gris. Però el Sol l'enlluernava, i sentia la claror en els seus ulls verds malgrat els tanqués, així que reprengué la lectura.

Quan tornà a mirar per la finestreta, els núvols definien un estol de conills, serps, ànecs, cavalls...així com una serralada de cotó de sucre, molt apetitosa a la seva vista, molt dolça al seu gust, molt suau al seu tacte, silenciosa a les oïdes. I travessà els núvols dins aquell ocell, feliç com unes Pasqües i insconscient de la seva nova vida.

La maleta pesava uns 17 kilos i, a més, duia el portàtil, el llibre, la desuadora i la bossa de mà. Tota una estampa. Valenta, anà cap a l'autobús que la duria fins a Plaça Universitat i pagà el seu bitllet. S'assegué -quin avorriment, pensà- i tragué el llibre per passar el temps en un altre món.

Era tot preciós i els arbres de Gran Via li encantaven -sempre ho deia-, així que contenta es dirigí cap el seu nou dormitori, si més no, la seva casa. I en arribar va deixar la maleta... i pensà que aquell petit balcó era la seva salvació; llum i aire fresc.