Mariarmonía

Tinc les finestres obertes. Sento el soroll dels carrers: cotxes, veus, algunes motos…mai el silenci. Per això, em regalo el silenci que em fa feliç: escolto bones cançons i gaudeixo de les sensacions que em transmeten, malgrat no siguin sempre agradables… Però és possible tanta harmonia? Sentir-se tan bé i malament, tan feliç i tota sola, tan independent i melangiosa? És pur equilibri; és una barreja simple i lícita que habita dins meu i em dóna moments de reflexió interna i absoluta.

Els carrers de Barcelona són plens però alhora buits, la ciutat s’obre dia rere dia per poder-la visitar però... on puc trobar els meus petits llocs íntims? On estan els meus hàbits més feliços? Els he deixat enrere, en una illa meravellosa amb amics que no sé si m’esperen impacients. Avui se’m fa difícil entendre on, qui, què, per què i com; és tot un misteri. Haver de començar de zero, lluny del meu passat i d’uns cors que m’han alçat, m’excita i deprimeix. És com un 2x1 al supermercat: paguem la felicitat i també ens emportem la caducitat del segon producte, que de tant en tant veiem abandonat en el rebost i ens recorda que l’estúpida oferta ens va enganyar.

I sospiro alegrement per obrir-me a una nova vida, a nous espais d’intimitat, a noves convivències, a nous horaris, a nous carrers, a nous busos, a noves masses de gent, a noves parts del cos que no sabia que existien, a noves emocions, a nous amics, a un nou cel no tan blau... però sóc una nena entre edificis, perduda, i sense sobre qui plorar en les dificultats. Em sento lluny.

Sensació estranyíssima, de debò. La meva alegria és inexplicable, però és que m'he trobat en un llac on les pedres no tenien res a dir i les llàgrimes eren l’únic llenguatge… És tanta tensió, tant perfeccionisme, tan poquíssim marge d’errada, tanta sociabilització, tanta novetat… tanta tensió. Massa coses noves.
Qui diria que la música em desperta tant d'aquest somni?
Esto es Mariarmonía...