Estimada Barcelona

Pedalejo arreu de Barcelona i la meva pell, sensible al vent que la meva velocitat crea, m’ho agraeix fermament. M’envaeix un no sé què que m’inunda els ulls entre múltiples individus a la Plaça Catalunya. Però al mateix temps, m’omplo de valor – i pedalejo amb més ànsia -, inflo el pit i aleno mentre baixo, de pressa, la via Laietana. I arribo a terreny desconegut: sóc al Passeig d’Isabel II – “bonic”, penso -, i tot seguit a la Plaça del Palau, els grans arbres de la qual em fascinen en aquesta tardor que aviat s’esvairà. Però jo busco la costa amb passió i incertesa; des que sóc aquí no he volgut ser valenta, ni una mica, i comprovar com responc davant ella.

De cop i volta, diviso el port en la llunyania i el meu somriure s’engrandeix quan, al començament del Passeig Marítim, llegeixo en el terra el nom dels quatre grans vents – i entre ells, Tramuntana -. I exploro carrers, escolto la ciutat a què m’abandono, enyoro els silencis trencadors d’algun mirar... i, a poc a poc, dibuixo un mapa mental de la ciutat comtal, que és plena de fums, arbres, places...i molts desconeguts encara.

A la fi sóc a la Barceloneta. M’apropo el màxim a la sorra i veig un seguit de castells i figures instal·lats en ella. Vull pensar que la platja m’esperava, justament avui, per tenir aquest gest tan amable i commoure’m. Respiro, m’alimento de l’aire, del rodar de la meva bicicleta, de l’energia que, tot plegat, desprèn. Aparco, baixo, impacient, m’aproximo al mar amb delicadesa i por... i és un camí suficientment llarg com per emocionar-me una mica més.

He arribat – “sana i salva”, penso- i he tancat els ulls per gaudir de les onades, tan suaus a les meves oïdes, tan dolces a la meva harmonia... tranquil·les, sòbries, que compensen ma joventut. Però, en obrir-los, he odiat la immensitat de tota aquella aigua perquè m’ha enfonsat entre la sorra, fent-me víctima d’una gran petitesa. No sóc ningú. Ni tan sols sóc capaç de distingir el mar del cel en aquest horitzó que se’m presenta, i gairebé no m’havia adonat que a la meva vora hi havia uns pescadors de costa que es barrejaven amb la foscor, feliços. A la meva dreta, i a l’esquerra: més immensitat dolorosa. Al meu darrera: només edificis provinents d’un món arbitrari i buit de sensacions. Al meu davant: totes les respostes, les meves veritats més ocultes... l’aigua que ve i va – com jo mateixa-, constant i inconstant. Jo sempre tan contradictòria...

Sento que sóc afortunada d’anar contra el món i no amb ell, i alhora intentar encaixar en un sistema que no m’agrada per poder trobar, de tant en tant, llocs on escapar-me i menysprear amb tolerància tot allò que, al meu parèixer, podria canviar. Tinc sort, també, de córrer per un riu ple d’aigua, viu, on vaig trobant-me peixets que també busquen el mar. D’ells aprenc tantes i tantes coses... tants horitzons nous, tantes formes de veure-ho, tanta música desconeguda, filosofies més enllà d’una conversa banal... Són companys de travessa meravellosos, únics, irrepetibles. I canvien, flueixen, se’n van i tornen, i potser agafen algun altre riu afluent i em deixen amb nous companys per descobrir... Però, molt sovint, m’agrada asseure’m sola, escoltar-me sense por, i reflexionar. I no només voler canviar el món, sinó també a mi mateixa.

Avui, un dia d’expedició turística i emotiva, vull el mar barceloní – malgrat no sigui com el que jo solia devorar amb la mirada - i la calma per pensar. I aquí estic: sota una tènue farola silenciosa que il·lumina el passeig, ple de bicicletes, vianants i patinadors curiosos, amb aquest full ple de tinta.

Nova amiga, maca Barcelona, començo a estimar-te... començo a perdre’m en els teus encants, a descobrir el teu aroma, a construir-me en el teu mar... Estimada Barcelona.

Mierdamundo

Sigo aquí, immersa en una ciudad que no es la mía debido al capricho de algunos. ¡Qué gran país!¡Qué gran democracia! Empiezo a plantearme seriamente si lo que falla es el sistema o más bien los tan grandes y buenos valores que la sociedad ha ido estableciendo como norma permanente. Humanidad, respeto, empatía... conceptos desconocidos para numerosísimas personas de este estado, y del vecino, y del mundo entero.

Este mundo se va a la mierda. Se me ocurren maneras de salvarlo pero ¿acaso no es cosa de todos, del colectivo al que pertenecemos? ¿No es un deber mundial avanzar hacia algo mejor? Se cree que se está avanzando y que, al parecer, "algo mejor" son unos cuantos fajos de billetes de quinientos, rotos y desteñidos... Sí. En efecto, el dinero mueve el mundo. Qué patético. ¿No podrían hacerlo el amor, la libertad y el sentido común?

Utopías de una joven alma romántica; inútil hablar más.