Estimada Barcelona

Pedalejo arreu de Barcelona i la meva pell, sensible al vent que la meva velocitat crea, m’ho agraeix fermament. M’envaeix un no sé què que m’inunda els ulls entre múltiples individus a la Plaça Catalunya. Però al mateix temps, m’omplo de valor – i pedalejo amb més ànsia -, inflo el pit i aleno mentre baixo, de pressa, la via Laietana. I arribo a terreny desconegut: sóc al Passeig d’Isabel II – “bonic”, penso -, i tot seguit a la Plaça del Palau, els grans arbres de la qual em fascinen en aquesta tardor que aviat s’esvairà. Però jo busco la costa amb passió i incertesa; des que sóc aquí no he volgut ser valenta, ni una mica, i comprovar com responc davant ella.

De cop i volta, diviso el port en la llunyania i el meu somriure s’engrandeix quan, al començament del Passeig Marítim, llegeixo en el terra el nom dels quatre grans vents – i entre ells, Tramuntana -. I exploro carrers, escolto la ciutat a què m’abandono, enyoro els silencis trencadors d’algun mirar... i, a poc a poc, dibuixo un mapa mental de la ciutat comtal, que és plena de fums, arbres, places...i molts desconeguts encara.

A la fi sóc a la Barceloneta. M’apropo el màxim a la sorra i veig un seguit de castells i figures instal·lats en ella. Vull pensar que la platja m’esperava, justament avui, per tenir aquest gest tan amable i commoure’m. Respiro, m’alimento de l’aire, del rodar de la meva bicicleta, de l’energia que, tot plegat, desprèn. Aparco, baixo, impacient, m’aproximo al mar amb delicadesa i por... i és un camí suficientment llarg com per emocionar-me una mica més.

He arribat – “sana i salva”, penso- i he tancat els ulls per gaudir de les onades, tan suaus a les meves oïdes, tan dolces a la meva harmonia... tranquil·les, sòbries, que compensen ma joventut. Però, en obrir-los, he odiat la immensitat de tota aquella aigua perquè m’ha enfonsat entre la sorra, fent-me víctima d’una gran petitesa. No sóc ningú. Ni tan sols sóc capaç de distingir el mar del cel en aquest horitzó que se’m presenta, i gairebé no m’havia adonat que a la meva vora hi havia uns pescadors de costa que es barrejaven amb la foscor, feliços. A la meva dreta, i a l’esquerra: més immensitat dolorosa. Al meu darrera: només edificis provinents d’un món arbitrari i buit de sensacions. Al meu davant: totes les respostes, les meves veritats més ocultes... l’aigua que ve i va – com jo mateixa-, constant i inconstant. Jo sempre tan contradictòria...

Sento que sóc afortunada d’anar contra el món i no amb ell, i alhora intentar encaixar en un sistema que no m’agrada per poder trobar, de tant en tant, llocs on escapar-me i menysprear amb tolerància tot allò que, al meu parèixer, podria canviar. Tinc sort, també, de córrer per un riu ple d’aigua, viu, on vaig trobant-me peixets que també busquen el mar. D’ells aprenc tantes i tantes coses... tants horitzons nous, tantes formes de veure-ho, tanta música desconeguda, filosofies més enllà d’una conversa banal... Són companys de travessa meravellosos, únics, irrepetibles. I canvien, flueixen, se’n van i tornen, i potser agafen algun altre riu afluent i em deixen amb nous companys per descobrir... Però, molt sovint, m’agrada asseure’m sola, escoltar-me sense por, i reflexionar. I no només voler canviar el món, sinó també a mi mateixa.

Avui, un dia d’expedició turística i emotiva, vull el mar barceloní – malgrat no sigui com el que jo solia devorar amb la mirada - i la calma per pensar. I aquí estic: sota una tènue farola silenciosa que il·lumina el passeig, ple de bicicletes, vianants i patinadors curiosos, amb aquest full ple de tinta.

Nova amiga, maca Barcelona, començo a estimar-te... començo a perdre’m en els teus encants, a descobrir el teu aroma, a construir-me en el teu mar... Estimada Barcelona.