Sóc de cua llarga, no molt peluda, i d'uns bigots que no em vull depilar. Els meus ulls desequilibren a qui m'observa... tan grossos, verds, freds però expressius. Tinc fam i set, tinc son i marxa; m'evaporo en la nit fosca des d'alguna balconada. I tot és tan sumament fàcil...
Estimo uns quants pocs, però molt vertaderament. Res d'interessos; tinc sentiments. Res de falsetat; no és ma filosofia. Res d'abundància; prefereixo pocs i bons. M'entrego, els visito i quan els trobo a faltar, miolo trista. Al meu pas, tants i tants moixos queden enrere, tants i tants que m'ensumen amb desig mentre jo, indiferent, segueixo fermament endavant. Tot és fàcil.
Però sóc moixa solitària, i decidida m'aventuro a caminar al tempo d'algun ésser viu que s'atreveixi a compartir llargues jornades amb mi, la meva cua llarga i els meus bigots. No vull moixos, ara no; em semblen tots germans i fills del mateix pare i Sant Patró. No és fàcil, això no; no és fàcil trobar-te.
Vaig de teula en teula, de cel en cel, sense pressa però sense pausa... pacient i elegant; sóc una moixa. I visc en un moix-univers on tinc tantes vides, que saltaré de teulada en teulada buscan-te, caient-me, i buscan-te de nou... elegant, pacient, viva. Ho faré fins trobar-te i, amb ungles o sense, entrenaré dia i nit en els rocòdroms d'arreu del món per tenir suficients forces i arribar a tots els racons que existeixen.
Potser t'has amagat bé, picaró, però res no és impossible per mi; jo sempre lluito.
Perquè la vida és un risc que he de córrer.
I jo, per sort, en tinc set.
