Estava asseguda al seient 7A d'un avió amb destí Barcelona. Les hostesses de vol van fer la feina que les pertocava i, amb la senyal del comandant, l'avió començà a volar. La jove estudiant admirava els seus estimats paisatges per "darrer cop" abans de posar els peus a la Ciutat Comtal: els arbres, la Serra de Tramuntana, les costes blaves i lluminoses, les carreteres, els petits vaixells... com estimava Mallorca.
De cop, després de llegir una estona un llibre que gairebé tothom li recomanava, la seva atenció es va centrar en el cel... oh! el cel, com la fascinava! Intentava desxifrar, sense èxit, l'horitzó que el dividia de la mar, que aquell capvespre era com una tela arrugada de color gris. Però el Sol l'enlluernava, i sentia la claror en els seus ulls verds malgrat els tanqués, així que reprengué la lectura.
Quan tornà a mirar per la finestreta, els núvols definien un estol de conills, serps, ànecs, cavalls...així com una serralada de cotó de sucre, molt apetitosa a la seva vista, molt dolça al seu gust, molt suau al seu tacte, silenciosa a les oïdes. I travessà els núvols dins aquell ocell, feliç com unes Pasqües i insconscient de la seva nova vida.
La maleta pesava uns 17 kilos i, a més, duia el portàtil, el llibre, la desuadora i la bossa de mà. Tota una estampa. Valenta, anà cap a l'autobús que la duria fins a Plaça Universitat i pagà el seu bitllet. S'assegué -quin avorriment, pensà- i tragué el llibre per passar el temps en un altre món.
Era tot preciós i els arbres de Gran Via li encantaven -sempre ho deia-, així que contenta es dirigí cap el seu nou dormitori, si més no, la seva casa. I en arribar va deixar la maleta... i pensà que aquell petit balcó era la seva salvació; llum i aire fresc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada