Potser ens passen pel cap mil bogeries i "absurds" que automàticament refusem per la seva poca pràctica o pel futur que ens podria venir. Per por, en definitiva. Però... por a què? A perdre tota una vida recercant les nostres vertaderes regles morals i sentint que no pertanyen a les establertes per un sistema tan mal construït? A fer coses insignificants als ulls dels demés? ... A què?
Deixem la por en un calaix, amb pany, i enfonsem la clau entre les ones d'algun oceà llunyà; és menys pràctic, però més idíl·lic i excitant. Perquè recercar la nostra moral mitjançant els actes és una manera d'entendre qui som i quin és el nostre paper entre tants personatges en un espectacle fet pels que tenen poder, un show superficial i racional. Matem la por, perquè fer coses aparentment insignificants ens pot fer creure que podem canviar-ho tot, perquè viure és un conjunt d'esperances que ens retornen l'alè quan tanquem els ulls i somniem que són úniques. Perquè les il·lusions, siguin o no un camí cap al futur més encertat, ens regalen alegria, força i felicitat. I sí, potser després sigui tot un fracàs, però més val sentir el bateg d'un cor que arribar a creure que som espectadors d'una obra que no hem escrit nosaltres.
Així doncs, malgrat la poca originalitat del tema, és inevitable: no puc negar-me al Carpe Diem; podríem morir demà - qui sap - ... per què no pujar-se a tots els trens? Ja veurem a quin continent ens duen els ferrocarrils del desig, ja veurem quin paper ens dóna la vida... però més endavant; ara més val que gaudim de l'oportunisme, de l'espontaneïtat i de les bogeries gratuïtes que amb tanta il·lusió fem.
Honrem el gran tòpic; visquem cada moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada