Una de plàtan fregit

M'agradaven els seus braços quan jo era solament un infant, i més tard, les cançons tímides que em gronxaven en les nits d'estiu. Estimava els contes de Robin Hood, Lady Marian i els seus cavalls de colors, així com les batalletes de guerra i el seu peu travessat per una inoportuna bala, històries que nit rere nit alimentaven la meva admiració cap a ell.

Voldria esmorzar l'ensalada de fruites ensucrada que cada horabaixa em preparava amb tant de gust, dinar dels ous al plat que tant li agradaven i sopar de plàtan fregit... els seus plats preferits, si no recordo malament.

Recordo la seva inseparable càmera de video, aquella que immortalitzava tots els moments familiars, i les seves fotografies i cintes antigues. Somric quan penso en les seves fascinants habilitats per manipular paper; les colometes que em regalava i els avions missatgers que em llençava des de la finestra de l'Hospital General quan jo només era una nina.

Faig memòria i m'assalta amb força l'amor incondicional i mutu que ens teníem, el petonet - com deia ell - que en arribar a casa seva m'exigia, la seva passa, lenta i ferma, que m'acompanyava sempre pels vells carrers de Ciutat. L'abraçaria terriblement fort quan recordo les nostres partides de cartes - que curiosament jo sempre guanyava -, quan penso en tots els cops que vaig imitar els seus "Antonieta, per l'amor de Déu!", quan veig que, sovint, també em tac a taula malgrat la meva velocitat no sigui tan extremament lenta com la seva.

Era de panxa feliç i corvada, mans arrugades - però delicades - i tenia els ulls blaus i cansats. El caracteritzava una tremolor constant, amiga de la vellesa que el venia a l'encontre, però d'ell vaig aprendre l'elegància, el saber estar i l'entrega incondicional a les persones - com va demostrar amb mi - i el treball.

La meva darrera visita a l'Hospital, fa més de quatre anys enrere, va ser en època de Carnaval. Sé que vaig entrar a la cambra malalta amb un casc de motorista per a que no pogués veure el meu rostre adolorit, però ell no ho sabia. I quan em va veure va renéixer i, com un infant que surt, deixà que unes llàgrimes de sincera alegria rellisquessin per ses galtes. Tots dos sabíem que moriria tard o prest; el seu cos esquelètic i cansat, la seva cara absent i les poques ganes de viure que tot i així li restaven, n'eren el descobriment.

La seva mort no em va sobtar. O sí, no n'estic segura. Sempre he guarit aquest mal entre els racons més amagats del meu ésser, compartint-lo exclusivament amb mi mateixa en més d'una ocasió. Sempre he intentat no pensar en ell més de deu minuts seguits, i per això molts records que avui m'han visitat s'havien adormit a la cambra privada del meu cor. I ara que s'han despertat, puc dir que és l'home de la meva vida.

El meu avi fou un gran exemple de dignitat, sensibilitat i respecte: la millor persona que he conegut mai, al capdavall. I encara que molts dirien que només va ser un desgraciat fotògraf, jo diré que el senyor Pascual fou un Desgraciat Senyor Fotògrat, immensament més ric que el més ric del món; tenia el més escàs i imprescindible: l'amor.