Que en som, de simples

Algunes pel·lícules ens creen una falses espectatives envers l'amor. Avui he vist una d'elles, Mi segunda vez, i realment m'ha fet pensar. És possible que una mare s'enamori del jove que es cuida dels seus fills? Sí, per què no. És possible que surtin junts una temporada i acabin trencant la seva relació per raons d'edats més que òbvies? Per què no. Però és possible que, després de cinc anys de separació total i absoluta, es trobin a un restaurant, s'asseguin junts - amb els seus respectius fills/pares - i tranquil·lament uneixin les seves mans per sota de la taula? La meva credulitat arriba fins aquí.

No menysprearé mai una pel·lícula d'amor perquè, en certa manera, m'alimenta d'il·lusions absurdes que m'alegren quan crec que són possibles. Però potser valdria més introduir un titular al final del film aclarint "És només una pel·lícula", per veure com la gent canvia la seva cara de felicitat i emoció per una més realista.

És clar que l'art ens allunya -no sempre- de la realitat, però és que tenim la curiosa tendència de caure en la descabellada idea que l'art és realitat.
Només quan ens agrada creure-ho, és clar.
Que en som, de simples.