Amarga vida, sí

A vegades em demano com és possible que, amb tot el que hi ha per viure i fer, hi hagi gent que perdi la il·lusió de descobrir aquest món que, encara que socialment està força lluny de ser una meravella, és una constant recerca de la identitat col·lectiva, històrica i personal. Aquest món ens ensenya, la vida (que no sempre és agradable) és un camí llarg cap a la saviesa, una pista de ball on cada cop que xoques amb algú agafes una mica més de reflexes. Per què negar-se a les classes magistrals de la vida? No és un luxe saber aprendre després d'haver fallat?

Sí, és dur i no agrada. Però és un itinerari que cal seguir si es vol arribar a ser una persona més enllà de la pell i els ossos, una persona amb la moral com a columna, els valors com a vèrtebres i les errades com a cicatrius. Aquestes darreres són la veritable causa del progrés humà, de la millora del món... però només quan s'hi vol parar atenció. Només quan es té la suficient autocrítica i maduresa per acceptar les conseqüències de la pròpia conducta i afrontar-les com regals, classes particulars d'una existència doctrinal.

No tots els joves tenen aquesta capacitat. Molts corren en sentit contrari i s'amaguen per fingir que tot està bé, que no fan res mal fet, i alcen un mur de falsa autosuficiència i grans egos que no deixa pas a les crítiques i veritats més ferents, les més útils i necessàries al capdavall.

Tard o prest veuran que afrontar i "patir" la vida amb els seus entrebancs i defectes és un luxe a què no s'ha de renunciar.
No ens amoïnem.